Ciutats
Després d'un llarg període de decadència a la primera meitat del segle XIX, durant la segona meitat del segle Cartagena va experimentar un nou envol a causa del gran apogeu de la mineria que va servir, alhora, com a estímul per a la indústria i el comerç. Fou aquesta l'època en què Cartagena, després de les destruccions provocades per la revolució cantonal de 1873, va adquirir la seva fesomia actual, amb la construcció de nombrosos edificis de caràcter públic i privat que reflecteixen les tendències eclèctiques i modernistes que imperaven aleshores a Espanya.
El 4 de gener de 1897, es va publicar el projecte de l'Eixample, una fita important que marca l'expansió d'una ciutat confinada en els límits estrets que establia la seva muralla. Durant aquest període, Cartagena va viure la seva edat d'or, provocada per l'auge de la mineria i el comerç.
A Cartagena la nova arquitectura abastava tots els sectors de l'activitat de la ciutat: teatres, comerços, fàbriques, magatzems, establiments militars i habitatges. Tots ells reflectien la nova bonança econòmica de què gaudia la ciutat. Les façanes van esdevenir aleshores els aparadors per fer visible el poder dels seus habitants, elements arquitectònics profusament ornats, de vegades amb una gran càrrega simbòlica, que van aportar moviment a la sòlida textura dels paraments, mitjançant l'ús de la guixeria, la ceràmica vidrada, la forja i els treballs en vidre.
Com a exemples d'edificis modernistes de Cartagena podem destacar els següents:
L'estació de ferrocarril, on destaquen els elements decoratius modernistes com els ferros de portes i columnes, la marquesina i la finestra termal de la façana. A l'interior només s'hi conserven alguns detalls de la decoració modernista que hi havia hagut.
El Palau Aguirre, dominat per la torre que remata una magnífica cúpula. A partir d'ella es despleguen dues façanes profusament decorades amb motius ceràmics d'aire rococó, amb abelles a la torre, símbol de laboriositat.
La façana de la Casa Maestre s'inspira en la de la Casa Calvet de Gaudí, amb reminiscències barroques. És l'única part que se'n conserva.
La Casa Clares, projectada per l'arquitecte de Cartagena Mario Spottorno (1907), on destaca la façana del carrer de l'Aire per l'evidència de l'estil modernista a la cornisa, vidrieres, detalls florals i els capitells de la planta baixa.
Les diferents façanes del Palau Consistorial són de construcció eclèctica, d'estil afrancesat, i diferents entre elles. L'estil modernista es manifesta en les pintures i detalls decoratius de la zona noble del vestíbul i a la primera planta.
La Casa Cervantes fou la primera obra de Víctor Beltrí. Destaca per damunt dels altres edificis modernistes del mateix carrer per les seves dimensions.
Al Casino, una portada del segle XVIII recorda l'origen de l'edifici, antiga casa del marquès de Casatilly, remodelada definitivament per Víctor Beltrí cap al 1897. Destaca el pati de l'interior. La decoració i el mobiliari són modernistes.
La Casa Llagostera, de 1916, presenta una façana concebuda com a suport de la decoració ceràmica. L'obra ceràmica de Gaspar Polo reprodueix les figures al·legòriques de Minerva i Mercuri i els escuts de Barcelona, Cartagena i Manlleu.
El Gran Hotel, obra de l'arquitecte Víctor Beltrí de 1912, rep la influència del Modernisme vienès i francès. Es distingeix per l'alternança de l'ús de colors per evitar la monotonia en els sis pisos i pels detalls ornamentals com els ferros de portes i marquesines.
La Casa Dorda, obra de l'arquitecte Víctor Beltrí, combina el popular mirador amb una important balconada correguda. La façana, amb coronaments corbs decorats amb motllures i ornaments florals, és d'inspiració barroca.
La Casa Zapata, també obra de Víctor Beltrí, és d'estil modernista d'inspiració gòtica. Destaquen a l'exterior el pòrtic sobre columnes i la torre emmerletada i els remats d'influència vienesa en el mur. El pati interior està cobert per una vidriera d'estil àrab.
